Acabo d’arribar de passar dues setmanes al Japó. M’ha encantat el país i m’encanten els japonesos (i les japoneses). Però mai tot pot ser perfecte,  i,  parlant en argot del meu àmbit,  podríem dir que tenen un greu dèficit de comunicació externa.  Pero en parlo més endavant.

Com es comuniquen els japonesos en termes generals? Doncs diríem que són  molt silenciosos,  i que quan parlen ho fan de manera molt suau i amb una dolça musicalitat que al final se t’acaba enganxant. En el decurs de tot el viatge no vam sentir ni una discussió,  ni un claxon de cotxe,  ni un crit,  si no és un un contexte juvenívol i festiu i en llocs i moments molt concrets.

Els viatges en metro o en tren són molt diferents als nostres. El respecte és total per a la resta de passatgers (1). Al carrer tampoc se’ls sent parlar massa,  exceptuant les àrees més  comercials i gamberres,  on jovenetes vestides a l’estil manga intenten atraure el públic a crits (2).

Tenen detalls que impressionen.  Per exemple,  no hi ha racó públic de Tokyo on no et trobis pintada al terre la banda groga de textura rugosa que sembla indicar tots els camins possibles. Doncs vam trigar tres dies a descubrir que són senyalitzacions per als invidents (3). Tots els semàfors també indiquen acústicament amb un so d’ocells quan és el moment de creuar.

I les relacions personals amb ells? Complicades,  molt complicades.  Encara que és el seu desitg atendre’t en tot moment,  refusen la conversa esporàdica amb estrangers per la seva por a no ser capaços de mantenir un mínim diàleg en anglès. A Tokyo no et mira pràcticament ningú, ja estan molt acostumats a veure turistes. Com a molt,  si et descobreixen mirant-los als ulls,  somriuen i et saluden fent el típic moviment de cap,  com agraint que t’hagis fixat en ells.  Fora de Tokyo és una altra cosa; notes que despertes curiositat perquè més d’una vegada enxanpes algú mirant-te,  rient avergonyits i xiuxiuejant amb l’acompanyant.  Un dia,  a Kamakura,  tal va ser el descollonament d’una noia i la seva mare,  que no els va quedar més remei que preguntar d’on érem,  ni que fos per disimular (4)

I per acabar,  vaig al què us deia al principi: l’ínfim domini de l’anglès dels nipons.  S’entén que la gent del carrer no el parli,  però el que és imperdonable és que les persones que treballen de cara al públic no en sàpiguen o que el seu nivell no doni per a mantenir una senzilla conversa.  I estic parlant de recepcionistes i empleats d’hotel,  dependents de grans botigues en zones molt turístiques,  personal del transport públic o cambrers als restaurants del centre de Tokyo. Contrasta el fet que siguin tan atents i servicials amb que s’atabalin,  vacil.lin i fins i tot els tremolin les mans quan t’hi adreces.

En resum, el Japó és un lloc idoni per muntar una agència de comunicació en anglès. No per res, més aviat per ajudar-los a formar-se en les seves relacions comercials amb la resta del món. Clients no ensen faltaran; només a Tokyo hi viuen 34 milions de persones (5). Correm-hi que fem tard!