Barcelona i Maresme

CA EN ES

El cul d’Espanya

 

Resistiu la temptació de pensar i/o reproduir tota mena d’exabruptes cap a l’autor d’aquest post fins a llegir-ne, almenys, un parell de paràgrafs. Sóc enterament conscient que aquesta seria la reacció majoritària en veure el titular enllaçat a la fotografia que l’encapçala. Però aquí no pretenc parlar ni de culs, ni de Chanel, ni d’Eurovisió, ni d’Espanya, si no d’un terme que envaeix les nostres xarxes i publicacions digitals i que em dispara la granellada cada cop que apareix: el seu nom és Clickbait.

S’anomena clickbait, segons la Wikipèdia, a “un neologisme d’origen anglès per descriure els continguts a internet que apunten a generar ingressos publicitaris usant titulars i miniatures de maneres sensacionalistes i enganyoses per atraure la major proporció de clics possibles“.  D’acord, ens trobem en un moment en el qual gairebé tot s’hi val per aconseguir seguiment i audiència, però deixeu-me agafar-me al “gairebé”; en mitjans auto-anomenats “seriosos”, aquesta pràctica hauria d’estar terminantment prohibida.

Aquesta funesta estratègia de màrqueting està matant el periodisme. Si el principi de qualsevol bon titular és resumir en poques paraules el què, el qui, el com i el quan, el primer fonament del clickbait és crear confusió, a la vegada que atracció, cap el contingut de la notícia en qüestió. No importa la frustració o el desencís del lector quan descobreix que el què prometia el títol d’aquell article no és més que una enganyifa; l’autor ja ha aconseguit el seu objectiu: un miserable click.

He participat en les tres últimes edicions del programa “Premsa a les escoles” del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Es tracta d’impartir xerrades a alumnes d’entre 14 i 17 anys d’instituts d’arreu del país sobre la professió i les anomenades “fake news”. En aquest temps he visitat una quinzena de centres escolars i, a banda de constatar que la lectura de mitjans impresos és inexistent en aquest sector de la població, em faig creus de com aquest jovent pot tenir la capacitat de distingir, en una publicació digital, què és informació, què és opinió, què és publicitat, què és un clickbait i què és una notícia falsa. I, per correspondència, quin d’aquests continguts que els arriba a través de la llarga llista de xarxes socials mitjançant les quals s’informen està lliure d’interessos ocults.

Les meves xerrades sempre acaben parlant d’això, de diferents tipus d’interessos (polítics, econòmics, ideològics, religiosos, etc), per a què els i les alumnes puguin acabar d’arrodonir el cercle i entenguin el perquè d’aquesta invasió d’hams, esquers i notícies dubtoses que marquen l’actual era de l’excés d’informació. Tot i això, no puc fer més que veure’ls indefensos davant aquesta xacra moderna.

Bé, si has arribat fins aquí, et proposo unir-te a la meva lliga anti-clickbait. I si, malauradament, no has passat del titular d’aques article i has agafat un mal concepte de la meva persona, em sabrà greu, però he preferit això a que passessis de llarg si haguessis llegit “El clickbait està matant el periodisme” sota la imatge d’un ham rodejat de cursors de ratolí. I és que sempre he estat un pèl agosarat i transgressor…

 

Comparteix el Post:
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Esta web utiliza cookies propias para su correcto funcionamiento. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Privacidad