Barcelona i Maresme

CA EN ES

La creixent inutilitat del mailing en la gestió de mitjans

S’ha acabat el temps en què una bona llista d’adreces de mail de periodistes assegurava una mínima difusió d’una informació, diguem-ne, interessant. Evidentment, si el contingut no té res de noticiable, ningú t’ho reproduirà. Però ja pots buscar mil i una maneres de vendre la informació, adaptant-la al context informatiu, titulant amb algun esquer que cridi l’atenció de cada mitjà pel seu àmbit temàtic, geogràfic, etc; avui en dia és molt complicat que arribi al seu destinatari si no s’acompleixen uns determinats factors, que més endavant explicaré.

Als meus vinti-pocs anys, al locutori d’informatius de Radio Minuto de Barcelona

En la meva època a la ràdio, recordo quan el teletipus, un aparell semblant a un fax, escopia sense descans les notícies difoses per les agències d’informació a les que l’emissora estava suscrita (EFE i Europa Press). Eren els anys 80 i aquest sistema no va evolucionar fins la generalització de l’us d’internet, amb la digitalització dels continguts de les agències i l’irrupció del correu electrònic. Més tard, a la TV, el telèfon també era el mitjà pel qual rebíem convocatòries de premsa i les pesades trucades de confirmació sobre si havíem rebut aquesta o aquella informació o si assistiríem a l’acte de torn; tots els redactors intentàvem escaquejar-nos d’aquella ingrata labor.

Però ara sóc a l’altra banda de la trinxera. Ja fa força anys que intento convèncer periodistes de que publiquin la nota de premsa sobre un esdeveniment, un servei o un producte d’algun dels meus clients; i ja fa temps que els meus amics “plumilles” tenen les bústies de correus electrònics saturades i difícilment acaben llegint la meva comunicació, si és que no hi ha hagit un contacte previ per un altre canal avisant de l’enviament. Les dades d’obertures que faciliten programes com Mailchimp són devastadores: rarament assoleixen el 15% del total de correus enviats.

Acabem, doncs, a la mare dels ous de tot això: cada cop és més freqüent que la manera de que un periodista valori si la teva informació li resulta interessant o no és la relació personal mútua.  Aquesta possibilitat és factible pels qui treballen en el departament de comunicació d’una empresa, institució o entitat, perquè sempre s’acaben relacionant amb els mateixos informadors, però és molt més complicat pels comunicadors corporatius freelance, que un dia han de de col·locar un tema d’esports, un altre dia, un de salut i, al següent, un altre d’ensenyament. Ara mateix acabo de trucar al Diari Ara, he demanat per la secció de societat, i m’han dit que no em passen cap redactor, que envïi un correu. Fantàstic. M’expliquen alguns col·legues d’una banda i de l’altra que la comunicació entre ells és ja sempre mitjançant whatsapp o telegram, un mètode que em sembla invasiu si la persona que t’escriu no et coneix de res.

I com ho resolts, finalment, si ets freelance i els periodistes no llegeixen els correus i no se’t posen al telèfon? Doncs emprenyant amics, ex-companys de mitjà, coneguts fets durant tants anys al carrer, entre cobertura i cobertura, i demanant favors de difícil retorn. M’explica una d’aquestes ex-companyes i bona amiga que, des del començament del procés, a Catalunya gairebé no hi ha lloc per continguts més socials als informatius i que, allò dels temes intemporals de nevera per quan baixa l’actualitat, ja és història, degut a la sobreinformació existent. Ai, que m’enyoro…

 

 

Comparteix el Post:
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Esta web utiliza cookies propias para su correcto funcionamiento. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Privacidad