Fa més de 10 anys que el meu canell va deixar de vestir rellotge; el mòbil ja em donava l’hora quan necessitava saber-la i, de retruc, prescindia de la molèstia que em suposava dur-lo, perquè les joies i els complements sempre han tendit a fer-me nosa. En el decurs d’aquesta dècada mai l’he trobat a faltar. Fins ara.

Com no podia ser d’una altra manera, la meva afició tecnològica va fer que passés uns mesos valorant la possibilitat de provar un smartwatch, altrament conegut per rellotge intel.ligent. Tots els què veia eren desorbitadament grans pel meu escanyolit canell, fins que en vaig trobar un que no era massa desproporcionat: el Gear Neo 2 de Samsung. Immediatament, el meu entorn se’n va fotre de la meva nova adquisició, però jo no vaig trigar a descubrir que aquell gadget podia ser una ajuda en segons quines situacions.

Pels que no esteu familiaritzats amb aquests estris, us resumiré breument de què són capaços: estan connectats per bluetooth amb el mòbil i, a més de donar l’hora, permeten respondre una trucada parlant al seu minúscul micròfon i escoltant l’interlocutor gràcies a l’altaveu integrat; mostren notificacions  de whatsapp, e-mail, calendari, facebook, twitter, etc; fan les funcions de pulsòmetre, comptador de passes, cronòmetre i control de la son; amagatzemen la música que vulguis per transmetre-la a uns auricular bluetooth; alguns incorporen càmera de fotos o permeten monitoritzar la del mòbil; i altres funcions depenent de les aplicacions que hi descarreguis depenent del sisteme operatiu que integrin.

Ara us preguntareu: val la pena invertir els 120 € que en vaig pagar? Doncs per a mi, si. M’ha servit d’ajut en situacions tan diverses com: contestar una trucada amb les mans brutes o mullades mentre estava cuinant; decidir si valia la pena o no agafar el mòbil davant la notificació d’un SMS, un correu o un missatge de whatsapp; descartar una trucada entrant enmig d’una reunió i respondre amb un text predeterminat (estic reunit, et trucaré més tard, estic conduïnt,etc); fer un selfie de grup sense tallar ningú perquè veia pel rellotge l’enquadrament que estava fent la càmera del mòbil; fins i tot canviar de canal de la TV amb el rellotge si se m’havien acabat les piles del comandament original o saber la velocitat a la què copejo la  pilota en els meus entrenaments de tennis.

D’acord, aquesta última sí és una frikada, però és una mostra de les aplicacions dels sensors d’aquests minúsculs enginys. Però és qüestió de temps que els rellotges permitin obrir la porta de casa o del pàrking mitjançant un codi (com ja ha anunciat Apple), controlar o medir altres paràmetres relacionats amb la salut o guiar persones cegues, per exemple.

Si teniu interès pels preus, sapigueu que els de les marques tradicionals s’enfilen des dels 100 i escaig fins els 350 €. Però cada cop apareixen al mercat (d’internet) més models xinesos que per 30, 40 ó 50 € ofereixen les mateixes prestacions. Això sí, us haureu d’arriscar a que tingui una durada incerta.

Conclusió: qui no és friki és perquè no vol! Ei, però friki amb recursos!